L’enfrontament entre aquestes tendències, la Gironda i la Muntanya, va fer-se inevitable i va donar-se des de finals de 1792 i juny de 1793. Els episodis més destacats d’aquest combat polític els trobem en el procés contra el rei Lluís XVI, en els aconteixements de la política exterior (grans victòries i sonades derrotes) i en la reacció davant de l’obertura del nou front intern de la Vendée.
Respecte del procés al monarca, després del seu empresonament al Temple, Lluís XVI va ser jutjat per la Convenció el desembre de 1792. La Gironda es decantava per una actitud de clemència i va intentar proposar solucions que evitessin el regicidi passant des del desterrament fins a la ratificació popular. Contràriament, els líders de la Muntanya (Marat, Robespierre, Saint-Just) van unir-se per a demanar la mort del rei en nom del Comitè de Salut Pública i de les necessitats de la Revolució.
Finalment, la mort de Lluís XVI va ser aprovada amb el vot de 387 diputats sobre un total de 718. Després del procés al “tirà” per part d’una assemblea erigida en tribunal improvisat, la seva condemna a mort i execució a la guillotina, el 21 de gener de 1793, la Convenció es veuria obligada a comprometre’s irreversiblement amb una política de democràcia política i de defensa republicana i nacional, tot i que una part dels seus membres rebutjaven la seva aplicació.
D’altra banda, la guerra a les fronteres s’intensificaria amb l’execució del rei. Els sobirans europeus no volien permetre que els exèrcits francesos explotessin espectacularment la victòria de Valmy. Així, les tropes revolucionàries ocuparien els Països Baixos austríacs després de la victòria de Jemmapes i conqueririen Savoia i el comtat de Niça al Piemont. Després s’apoderarien de Renània que passava a dependre de França.
Alguns autors consideren que el que s’estava donant amb la guerra exterior d’expansió de la Revolució era la realització, amb d’altres plantejaments, del vell somni monàrquic de les fronteres naturals. Ara bé, si en una primera fase la Revolució aportaria la llibertat, només amb el pas dels mesos apareixerien els aspectes negatius de la conquesta, tant per ocupats com per ocupants.
L’execució de Lluís XVI va enriquir la coalició antirevolucionària amb l’entrada de nous aliats. Així, Espanya, El regne de Nàpols, els prínceps alemanys i Anglaterra (directament amenaçada per l’annexió de Bèlgica) van entrar en el conflicte. Ara canviaria la tendència. En l’hivern de 1793 els francesos van anar acumulant derrotes i perdent territoris.
L’obertura d’un front intern de guerra civil agreujaria encara més aquesta situació de tensió. D’aquesta manera, a inicis de la primavera de 1793, esclatava la insurrecció de la Vendée a la França occidental i ràpidament s’estendria. Es tractava d’una revolta rural, almenys inicialment, encapçalada per una sèrie de líders d’origen popular. Gradualment, però, molts nobles van anar sumant-s’hi sota la pressió del camperolat. Així, moltes poblacions i ciutats que s’havien mantinguts fidels a la República van acabar involucrades en la rebel·lió.
Les causes de l’aixecament són diverses i de complex anàlisi. Si bé destaca el sentiment religiós d’aquestes comarques, per si sol no explica la dimensió del moviment. Altre factor important seria l’hostilitat al govern davant de la lleva de 300.000 homes per a fer front a la guerra. Tampoc s’hauria d’oblidar el creixent sentiment antiurbà i antiburgés regnat en el camp francès i que hauria deixat a banda la tradicional hostilitat antinobiliària.
En resum, la multiplicació de fronts van conduir cap al qüestionament de l’inicial hegemonia girondina a la Convenció amb el gabinet Roland. Per a reforçar la seva autoritat, els girondins van iniciar una campanya contra els líder muntanyencs, acusant els seus líders d’aspirar a la dictadura. Però aquesta campanya fracassaria, tot i l’intent de procés contra un Marat triomfalment absolt de tant greus acusacions.
Tot i les resistències girondines, la pressió dels perills que assetjaven la República va conduir a la creació d’un seguit d’institucions per a afrontar la situació. En primer lloc, un Tribunal Criminal Extraordinari a París es convertiria en Tribunal Revolucionari, i després, a les províncies la xarxa de Comitès de Vigilància encarregats de la vigilància dels sospitosos i les activitats contrarevolucionàries. Finalment, l’abril de 1793 es formava el Comitè de Salut Pública, en un principi dominat per Danton.
Desplaçats de la direcció de la Revolució, els girondins tractarien inútilment de contraatacar. Un dels seus portaveus, Isnard, amenaçaria a París amb una subversió total si la Revolució arribava a atemptar contra la legalitat. Aquesta provocació verbal comportaria la reacció del moviment popular parisenc que el 2 de juny va portar la Guàrdia Nacional a pressionar la Convenció. Aquesta, amenaçada, va acceptar la detenció de vint-i-nou dels principals diputats girondins.
Pels jacobins i la Muntanya aquesta va ser la victòria decisiva per passar a dirigir una República assetjada.
D’una banda, en la guerra exterior, els exèrcits austríacs havien desbordat la frontera del nord, els prussians es feien amb Renània, els espanyols i els piemontesos semblaven amenaçar els Migjorn francès. De l’altra, a l’interior, els chouans (rebels de la Vendée) s’autodenominaven com a “exèrcit catòlic i reialista” i arribaven a les portes de Nantes.
I per acabar d’adobar la situació, després de la caiguda dels girondins esclataria un nou conflicte intern: la revolta federalista, una rebel·lió de les províncies contra el govern de París. Així, al sud-est, Lió s’aixecava contra la Convenció i només cauria després d’un dur assetjament. Al Migjorn, s’insubordinaven les grans ciutats del sud-est com Bordeus, Tolosa i la seva regió, i la Provença amb les ciutats de Marsella i Tolon que els contrarevolucionaris lliurarien als anglesos. A la França septentrional només Normandia es declararia en rebel·lió oberta contra París, ràpidament derrotat, però d’allà sorgiria la figura de Charlotte Corday qui assassinaria Marat, la “fura del poble”.
Sota la pressió conjunta d’aquests perills interns i externs, es reforçaria l’aliança entre la burgesia jacobina i les masses populars de la sans-culotterie. Els sans-culottes constituirien, fins a finals de 1793, i en alguns moments de 1794, l’ànima del moviment revolucionari. De la seva pressió constant i activa derivarien algunes de les principals mesures que prendrà el Govern Revolucionari en els camps econòmic i polític. Ara bé, la seva darrera flamarada i victòria política real es donaria el 5 de setembre de 1793 amb l’aprovació de les mesures que conduirien al Terror.
Finalment, després de la derrota i caiguda girondina el juny de 1793, la Convenció va aprovar un nou text constituent, la Constitució de l’Any I, ratificada pel poble el 10 d’agost. Text mai aplicat, no hem de deixar de mirar-lo com l’expressió més avançada de l’ideal democràtic de la Revolució francesa.
Tot i això, la Convenció declararia immediatament que la nova Constitució restava suspesa i que “el govern de França es declara revolucionari fins a la pau”. Era una necessitat, momentània, en funció de les urgències de la lluita revolucionària. S’iniciava un nou període que entendria la Revolució com la “guerra de la Llibertat contra els seus enemics”.
La Convenció:
Un dels primers problemes que es plantegen en 1792 és que, encara que França segueix sent oficialment una monarquia, la realitat és que manca de Rei i que, de fet, França és una República, en la qual bona part del poder està en mans de la cridada Comuna sorgida arran dels incidents del 10 d'agost. Al capdavant d'aquesta Comuna es troba Maximilien Robespierre, home fort de la revolució en els mesos següents.
La revolució havia entrat en una nova fase en la qual les postures es radicalitzarien, arribant-se a moments molt tibants quan les tropes dels monarques absoluts es trobin a les portes de Paris després de la seva victòria en la batalla de Verdun. Les remors de l'existència de "traïdors" en l'interior va deslligar terribles matances de presoners en les presons parisenques i que refermessin les mesures anticlericales del govern davant la sospita que els membres de l'Església col·laboraven amb els enemics de la revolució. En aquest context es produirà una victòria militar dels revolucionaris, la batalla de Valmy, que para molts historiadors és un dels punts clau de la història: la derrota dels exèrcits absolutistas obrirà una nova etapa que anirà consolidant les posicions revolucionàries. En els anys següents, les successives victòries militars de França serviran per a dur les idees revolucionàries per tota Europa occidental. L'alemany Goethe, un dels homes de lletres més influents del moment, i present en la batalla de Valmy, va arribar a escriure que aquest dia, 20 de setembre de 1792, i en aquest lloc, Valmy, "es va iniciar una nova era en la història del món". Mentrestant, s'havien celebrat a França eleccions, i d'elles va sortir una nova Assemblea Constituent que rebrà el nom de Convenció Nacional, la primera tasca de la qual serà la redacció d'una nova Constitució. Mentrestant, s'havien celebrat a França eleccions, i d'elles va sortir una nova Assemblea Constituent que rebrà el nom de Convenció Nacional, la primera tasca de la qual serà la redacció d'una nova Constitució. Una de les primeres decisions de la Convenció va ser la supressió de la Monarquia, encara que es va deixar per a més endavant la proclamació de la República. El caràcter radical d'aquesta nova fase pot observar-se en l'establiment d'un nou calendari republicà (es parlarà d'any I de la República), i es canviarà el nom tradicional dels mesos per uns altres que fan referència a circumstàncies meteorològiques o a típiques labors agrícoles. En la Convenció convivien tres grups de diputats més o menys definits, a la dreta, els cridats girondinos, revolucionaris moderats que ja havien participat en les anteriors fases revolucionàries, a l'esquerra, els més radicals jacobinos, i en el centre un grup de diputats (la plana) les posicions de la qual oscil·len. Aquesta divisió política es posarà de manifest quan la Convenció decideixi sobre la situació del Rei. Els Girondinos consideren suficient que se li detingui fins al final de la guerra, mentre que els jacobinos desitgen un càstig major. Quan es descobreixin proves que Luis XVI està col·laborant amb els exèrcits estrangers que lluiten contra França els jacobinos demanaran per a ell pena de mort. L'execució pública es produirà al gener de 1793. Els historiadors han destacat la relativa indiferència amb la qual monàrquics i republicans francesos van rebre la notícia, prova indubtable del cansament de quatre anys de fets revolucionaris i del canvi mental d'unes masses populars que assisteixen a l'execució de qui pocs anys abans com Monarca Absolut tenia per al poble una consideració gairebé de figura religiosa.
0 comentarios:
Publicar un comentario