Fou general de l'exèrcit durant la Revolució Francesa, alt dirigent de França com a Primer Cònsol de la Primera República Francesa (11 de novembre de 1799-18 de maig de 1804), i Emperador dels Francesos, amb el nom de Napoleó I del Primer Imperi Francès, (18 de maig de 1804-6 d'abril de 1814), i posteriorment i de forma breu des del 20 de març al 22 de juny de 1815. Va ser també Rei d'Itàlia, Mediador de la Confederació Suïssa i Protector de la Confederació del Rin.
Va començar a destacar arran de la Revolució Francesa, on va comandar diverses i exitoses campanyes contra la Primera Coalició i la Segona Coalició. En els anys de canvi de segle (del XVIII al XIX), en només una dècada, els exèrcits francesos sota el seu comandament van lluitar contra gairebé totes les potències europees del moment, guanyant el control de la majoria del territori de l'Europa continental per conquesta o aliança. Va nomenar monarques o importants figures de govern a membres de la seva família i amics.
La desastrosa invasió de Rússia l'any 1812 va marcar el punt d'inflexió. Després d'aquesta desfeta i de la derrota a la Batalla de Leipzig, a l'octubre de 1813, la Sisena Coalició va envair França, forçant a Napoleó a abdicar a l'abril de 1814. Es va exiliar a l'illa d'Elba. Poc temps després, va retornar al poder en un episodi conegut com els Cent dies, però va tornar a ser derrotat -definitivament- a la Batalla de Waterloo, el 18 de juny de 1815. Va passar els sis anys del final de la seva vida a l'illa de Santa Elena, a l'Atlàntic sud, sota supervisió britànica.
Napoleó va desenvolupar poques innovacions en el terreny militar, però va destacar per fer servir les millors i més variades tàctiques. Aquest fet unit a la reforma i modernització de l'exèrcit francès, el va dur a les aclaparadores victòries inicials. Les seves campanyes encara són estudiades a les acadèmies militars de tot el món, i és recordat com un dels més grans comandants de la història. Més enllà d'aquest fet, Napoleó és també recordat per l'establiment del Codi Napoleònic, encara present en l'esperit (burocràcia, etc) de l'estat francès modern.
Entre 1799 i 1815 Napoleó va regir els destins de França i d'Europa.
Durant el Directori francès, la inestabilitat política i la necessitat de posar fi a la guerra contra Europa van proporcionar un gran poder a l'exèrcit, el qual va ser recolzat per la burgesia ja que aquesta necessitava ordre per a consolidar les transformacions ja produïdes.
Aquesta situació fou aprofitada per Napoleó Bonaparte per a accedir al poder. El 1799, mitjançant un cop d'Estat, es va constituir el Consolat, i Napoleó es va convertir en primer cònsol. El 1804 es va fer proclamar emperador.
Gràcies a la seva capacitat militar, va aconseguir de formar un gran Imperi amb un sistema de govern que intentava fixar els èxits revolucionaris i, a la vegada, integrar el sistema de l'Antic Règim. Per a dur a terme llurs objectius, va establir un govern personal i dictatorial.
L'expansió napoleònica va difondre per tot Europa les idees liberals sorgides de la Revolució Francesa.
Època Napoleònica: Napoleó i el seu somni espanyol.
La incorporació d'Espanya en el pla dominador napoleónico no es va deure a una mera casualitat sinó tot el contrari; cadascuna de les conquestes portades a terme per tropes napoleónicas sobre el mapa europeu responia a un pla imperialista urdido fins al més mínim detall. A la fi del segle XVIII, la Península Ibèrica estava sota el regnat de Carlos IV qui es felicitava per haver signat una de les paus mes desitjades amb el país veí: França. En aquells dies, en terres espanyoles es presumia d'estar passant una de les èpoques més florecientes dels últims anys ja que destacava una forta activitat lanera peninsular, l'enveja d'aquells pañeros francesos ansiosos que els ramaders espanyols li subministressin tota la seva producció de llana merina o els seus agricultors les varietats de cotó que necessitaven i una no menys pròspera economia colonial. Aquesta atractiva raó, al costat de l'embranzida imperialista que anava prenent el govern francès en el concert del Mediterrani, no sembla ser un important obstacle; és més, s'arriba a erigir com les causes més convincents i determinants en l'estudi del cessament de la treva francesa sobre fronteres espanyoles. Entre els estudiosos mes apassionats s'alça una veu que parla d'altra causa de pes i és que no hem d'oblidar que el trist desenllaç amb el qual va concloure la batalla de Trafalgar (on la flota espanyola-francesa va caure irremeiablement) no va fer més que minar l'aliança francesa mantinguda amb una Armada espanyola derrotada i freturosa de vaixells.
Es pot dir que, a partir de llavors, Napoleó va començar a considerar a Espanya com una peça essencial per al domini del Mediterrani; és per això pel que tard o d'hora passaria a ser objecte d'ocupació. El vent bufava a favor dels francesos ja que, al costat del poderío militar, l'estrateg va arribar a contar amb l'ajuda d'un govern espanyol gairebé en fallida a causa de les tan conegudes disputes reals mantingudes en aquesta època entre Carlos IV i el seu fill, el futur Fernando VII (centenars de motins entre els bàndols polítics creats se succeïen i feien perillar la institució, vegi's el cas del Motí de Aranjuez, Març 1808).
La campanya dirigida sobre territori espanyol no seria tan fàcil com al principi ja que des del poble més pla va sorgir un fort clam popular anti-francès que va donar més d'un quebradero de cap als soldats francs; però, a pesar d'això, els francesos contaven amb importants bases que li donarien la victòria. Ens estem referint a la significativa ajuda que va proporcionar la col·laboració d'un polític espanyol deshonesto (més conegut com Godoy), qui va aconseguir l'entrada de les tropes franceses en la península sense aixecar sospites després de la signatura del tractat de Fontainebleau en el qual es feia palès l'oportunitat d'emprar les rutes espanyoles sota l'excusa d'eliminar a un molest aliat d'Anglaterra i consolidar la grandesa d'una Espanya, una mera disfressa de les veritables intencions napoleónicas.
La traïció i la crisi monàrquica van precipitar els esdeveniments i en uns mesos el rei Fernando VII renunciava a la Corona en favor del seu pare sense saber que aquest havia ja cedit els seus drets al propi emperador. Napoleó quedava amo de les destinacions d'Espanya i era lliure per a establir un sistema que li permetés mantenir el control sobre aquell país. Tal situació no va fer més que afavorir els plans napoleónicos pel que fa a Espanya arribant a passar d'un simple pla d'intervenció a un pla més elaborat on es contemplava, a més, l'ocupació i fins i tot la mismísima substitució de la Monarquia dels Borbó per altra encapçalada per un membre de la seva pròpia família (el seu germà José, rei de Nàpols).
És en aquest moment quan el poble espanyol es mostra més en desacord i no dubta en alçar-se en armes contra aquest nou règim afrancesat després de sentir-se traït un 2 de maig de l'any 1808. Va ser, llavors, quan el poble de Madrid origina una guerra de resistència que s'estendria per tota la península assolint importants resultats en els mesos d'estiu per al bàndol espanyol en ciutats com Bailén, Zaragoza, València i a Catalunya. Van ser tan importants aquestes derrotes davant els ulls de Napoleó que, ell mateix, va decidir ocupar-se de les operacions fent-se acompanyar d'un efectiu d'uns 300.000 soldats i dels millors mariscales de l'Imperi (Soult, Víctor, Ney, Mossegar i Lefèbvre). Després d'una dura batalla el nord d'Espanya semblava estar controlat i gens augurava ensopegada algun en la invasió del sud; les dolentes notícies que provenien de París sobre els preparatius bèl·lics d'Àustria i sobre algunes intrigues cortesanas van apartar a Napoleó del front espanyol fent-li regressar a terres veïnes un 4 de gener de 1809 no sense abans delegar el seu comandament en un dels seus millors mariscals.
La intranquilidad i desassossec que van caracteritzar una nova forma de batallar engegada en el front espanyol, l'escamot (comandada per gent plana Juan Martín L'Entossudit, Espoz i Mina, el Cura Merino), va resultar ser vital en el desenllaç de la guerra. AL sud, encara quedava un últim front de resistència, la ciutat de Cadis, que encara que assetjada, va aguantar impertérrita l'avanç gal. A més, els anglesos van aprofitar aquest debilitamiento i no van dubtar en plantar cara als emplaçaments més extenuats. En 1812, Napoleó es va veure obligat a treure més tropes d'Espanya per a formar la Gran Armée que havia d'arrencar la campanya sobre Rússia; a poc a poc es va anar fent palesa la disminució de la presència militar francesa fins a desaparèixer definitivament.
Així acabaven sis anys de guerra a Espanya i el somni espanyol d'un dels militars més grans de la Història.
0 comentarios:
Publicar un comentario